2n BATXILLERAT

La publicitat.

Comentari de dos anuncis, un bo i un dolent.

Gina Aspa i Àlex Macías

Anunci bo (HONDA accord)

Producte anunciat: cotxe

Empresa anunciadora: Honda

Suport utilitzat: vídeo

Duració: 2:01 min

URL: http://www.youtube.com/watch?v=uyN9y0BEMqc

En aquest anunci podem apreciar
diferents peces mecàniques d’unt

cotxe, aquestes van fen com una mena

de recorregut (domino), on gràcies a

l’acció o impuls que fan unes peces,

creen noves accions amb altres.

Amb aquest anunci es vol fer pretendre

al client que el resultat final és un

producte molt treballat i a l’hora

original i ingeniós. Qualsevol pesa, per petita que sigui és essencial per a la creació del

producte. Amb un toc de curiositat que podem trobar al llarg de l’spot. L’entorn

d’aquest anunci fa transmetre una sensació d’ordre i elegància. Trobem que és un

espai cuidat, bastant clàssic i això, certament, ens dona benestar.

El producte anunciat apareix al final del vídeo, donant així, tot el protagonisme del

procés al cotxe i deixant-lo com a protagonista del anunci.

La música, que apareix en mig anunci, també es donada gràcies a l’efecte domino

que fan les peces. Es com una estratègia, fins i tot aquesta acció dona música a

l’anunci. Pel que fa la il·luminació podem dir que es la idònia, no es exagerada ni passa

desapercebuda. Te més lloc a l’hora d’enfocar el fons (la sala) de l’anunci, la paret

blanca, el parquet impecable , etc.

Aquest anunci esta fet perquè es pugui dirigir a la gent amb majoria d’edat, clarament.

I a la gent amb classe, que sap apreciar cada detall del producte. A una classe social

entre mitja i alta. Proposa uns valors molt positius com ara, novetat, seguretat,

innovació, excel·lència, etc.

Anàlisi de l’anunci bo.

1. DADES GENERALS

·Quin producte s’anuncia?

Honda Accord

·Descriu l’anunci enumerant els elements que el

composen, el l’ordre que os hagin cridat l’atenció.

-Efecte o acció que fan les peces (Dominó)

-Aparició de la música

-Presentació final del producte

2. IMATGE

·Quin tipus de plànols abunden?

En l’anunci hi ha un únic moviment de càmera, és el plà seqüència

·Son plans sense lligam, o expliquen una historia?

És un únic pla, que ens ensenya els elements que componen el producte

·S’utilitzen trucs o alguna mena d’efecte especial?

S’utilitza un petit efecte per tal de que l’efecte domino es pugui dur a terme

·Com es el ritme de la successió de les imatges?

La successió és lenta

·El color te un paper important en l’anunci?

No, la màxima atenció és remarca més en el procés que no en la llum o el color de la imatge

·Com és l’ imatge en general?

L’ imatge és original i creativa

·Proporciona la imatge suficient informació sobre el producte’

Si, la imatge esta molt elaborada i cuidada, com el producte mateix. Tot en general és original

idea que es vol associar amb el cotxe anunciat

3. SÓ

·Apareix text escrit?

Si, al final de l’anunci apareix el logotip de la marca anunciada i un eslògan que diu: Honda, the

power of dreams

·S’utilitza un llenguatge simple, tècnic, alguna gerga. etc?

Si, molt simple. Apareix la marca a final de l’anunci amb el seu eslògan, i prou

·Quantes vegades es repeteix el nom del producte?

1, al final de l’spot

·S’utilitza un eslògan? Quin?

The power of dreams

·Existeix algun só o paraula especial que serveixi per cridar l’atenció?

El soroll que fan les peces al moure’s mica en mica, fins anar a l’increxendo

·Te música? Serveix únicament per acompanyar, o es un element important del missatge?

Si, és un element important en l’anunci, ja que és creada per la pròpia acció que es fa en ell. I és una manera original de donar-li importància

·Existeix una relació directa entre la imatge i el só?

Si, el sons del principi son creats per les peces que apareixen. I la música que apareix al mig de

l’anunci es creada per un reproductor de musica del cotxe

·Qui aporta més informació sobre el producte, la imatge, el text o la música?

La imatge, clarament abunda en tot l’anunci

4. FINALITAT DE L’ANUNCI

·A qui va dirigit l’anunci?

A gent amb majoria d’edat, tant a homes com a dones, d’una classe social entre mitjana i alta

·Senyaleu, en tot cas, els elements que os hagin ajudat a determinar a qui va dirigit.

El fet de que sigui un cotxe, la qualitat que te el cotxe

·En quin horari s’emet? Perquè?

Cap al vespre nit. Perquè la gent adulta acostuma a estar a casa cap aquesta hora

·S’emet en espais destinats a la publicitat, o dintre d’un programa?

En espais destinats a la publicitat

·Tota l’ informació que es dona en l’anunci és veraç? Per que?

No ho sabem perquè en cap moment dona informació de cap mena sobre el producte

·Es respecta l’ igualtat de sexes, o és machista?

Es respecta en tot l’anunci, no surt cap mena d’aspecte machista

·Hi ha signes de racisme i xenofòbia?

No

Crítica anunci de Martini Gold

Àlex Macías i Gina Aspa

Producte anunciat: Beguda

Empresa anunciadora: Martini i Dolce & Gabanna

Suport utilitzat: vídeo

Podem apreciar diferents imatges d’Itàlia i el seu glamor. Incorporant una cara coneguda com ara la de Monica

Bellucci i a més com a protagonista. És perseguida per una sèrie d’homes per molts carrers de la clàssica ciutat Italiana. En mig d’això, s’intercalen fragments del producte (la copa de Martini). Un producte elegant, excel·lent i ple d’or.

Amb aquest espot es vol fer arribar a la gent que el clamor i l’excel·lència es pot aconseguir si beus d’aquest producte. Apareix com un producte elegant, daurat. Itàlia és el bressol d’aquest anunci, això a l’espectador l’hi pot semblar encara molt més espectacular. Amb grans detalls de la ciutat, detalls clàssics i ben cuidats.

El producte ens apareix, com ja hem dit, un tresor d'or. Amb el punt de vista de Federico

Fellini, ens mostren una ciutat en blanc i negre on el producte, de color daurat, queda molt

ben emmarcat. Aquest no apareix fins la meitat de l'anunci, destacant per si mateix, destacant per sobre de tot. És impossible nos fixar-se en el producte. Gran recurs.

La música en aquest anunci és essencial, com en qualsevol. Hi ha un joc molt important que atrau al l’espectador. Hi ha un canvi de melodia o efecte en cada canvi de plànol, provocant una gran atenció a la pantalla. Potent, elaborada, idònia, clàssica però a la vegada moderna son els adjectius amb els quals podem qualificar la sonoritat de l’anunci.

En lo que conta la il·luminació, també ens sorprèn. L’anunci és en blanc i negre, i com ja hem dit abans, el producte destaca perquè ressalta en la pantalla.

És una beguda dirigida a gent glamorosa i major d'edat, ja que és una beguda alcohòlica.

Elaborada per tots aquells que els hi agrada disfrutar d'una bona i clàssica beguda, una beguda plena d’or, d’or potable. Dirigida a una classe social més aviat alta que mitjana. Ens deixa un bon gust, d’excel·lència, sensualitat i seguretat del producte cap al consumidor.

El còmic

Història del còmic.

Quan parlem dels antecedents de la historieta, és inevitable nombrar als antic egipcis, que mols dels seus mites els representaven en dibuixos o jeroglífics i també, feien murals en forma de tira on alternaven text amb les imatges. Uns altres exemples són: les vidrieres, les tires que rodejaven les columnes romanes, els retaules medievals, els dibuixos de les civilitzacions precolombines i inclús les pintures primitives. D'aquests exemples en podem nombrar dos obres pictòriques: les Aucas i les Al·leluies, que eren per donar instruccions a nens. Aquestes publicacions, que van començar a editar-se a França a partir del 1820, es caracteritzaven per la narració de petits contes i aventures il·lustrades, però que ha diferencia de la historieta, els textos no s'incloïen dins del dibuix, sinó que es posaven al peu del gravat per anar explicant-lo. Tot hi així, la història del còmic s'ha relacionat més amb la de l'impremta i la caricatura.

El còmic, que neix casi bé al mateix temps que el cinema, aviat desenvoluparà el seu particular llenguatge dels icones i, les primeres vinyetes, totes de la mateixa mida i amb els textos al peu del gravat o, poc sovint, incloses en el dibuix, seran substituïdes per vinyetes de diferents mides i, sobretot, evolucionaran ràpidament les maneres i abast dels textos. Aquests s'inclouran en els globus o bafarades. La seva particular forma, juntament amb la mida i dibuix de les lletres, fan, per si sol, tota una manera d'expressió independent. L'us de onomatopeies, escrites en lletra gran, certs símbols ja universalment acceptats (com una serra tallant un tronc per indicar son o una bombeta encesa per indicar que el personatge ha tingut una idea) tenen un abast comunicatiu que, difícilment pot aconseguir una altre mitjà de comunicació. Inicialment aquestes tires tenen caràcter còmic, d'aquí el nom: comic-strip (tira còmica).

Còmic s.XX
(Diferents bafarades)

Afegeix la llegenda

Afegeix la llegenda

Auca

El meu còmic

Corrent cinematogràfica.

Cinéma Vérité

Les característiques d’aquest corrent cinematogràfica provenen del documental, i més específicament, dels documentals rodats amb càmera portàtil i un equip de so sincronitzat. Per aquesta raó, la tendència que comentem deu molt al desenvolupament tecnològic que es va donar al llarg de la dècada dels seixanta en el segle XX. El disseny d’equips de filmació més petits i manejables va ser indispensable perquè els documentalistes ampliessin el seu marge de maniobra i, alhora, desenvoluparan un estil narratiu capaç d’influir en els cineastes dedicats a la ficció. Òbviament, els teòrics del nou estil reclamar l’herència d’un cineasta soviètic, Dziga Vertov, que anys enrere havia plantejat aquesta eficaç metàfora que es va anomenar Cine-Ull, per identificar ambdós conceptes.

Al fil dels pensaments de Vertov, els impulsors del cinéma vérité destacar la frescor d’aquesta nova manera d’entendre el cinema. Al no tenir un guió prèviament estructurat, la realitat fluïa d’una manera natural davant l’objectiu, que no afegia elements de subjectivitat narrativa a aquestes imatges.

El terme cinéma vérité es va aplicar a les creacions de cineastes com Jean-Luc Godard i Jean Rouch. No obstant això, cal destacar un títol concret que va donar prestigi i fama a la nova oferta: Crònica d’un estiu. Una experiència de cinéma vérité (1960), rodat pel pensador francès Edgard Morin en col.laboració amb el director canadenc Michel Brault.

Segons el parer dels historiadors, aquesta corrent va ser prenunciat per una altra corrent, el neorealisme italià, posada en imatges per directors com Vittorio de Sica, Roberto Rossellini i Cesare Zavattini. En concret, solen esmentar com a exemples a subratllar dos llargmetratges de Renato Castellani: El meu fill professor (1946) i Sota el sol de Roma (1948). Seguint aquesta mateixa línia d’espontaneïtat, cal citar els practicants del free cinema anglès, a l’estil de Tony Richardson, Lindsay Anderson i Karel Reisz. Procedents així mateix del documental, tots ells van ser ferms defensors d’aquesta manera d’entendre la versemblança en el cinema.

Un país on va tenir nombrosos seguidors va ser Canadà. Sota l’empara d’una institució tan prestigiosa com el National Film Board, fundada pel documentalista John Grierson, tota una generació de cineastes va prendre partit pel verisme. Entre ells, ve al cas esmentar a Terence MacCartney-Filgate, Wolf Koenig, Roman Kroitor i Pierre Perrault. No obstant, la figura més destacable en aquesta línia va ser l’abans esmentat Michel Brault, autor de documentals al costat de Jean Rouch, i autor de peces clau com Le beau plaisir (1968) i Les Ordres (1974).

Als Estats Units, van ser els cultivadors del fotoperiodisme i el reporterisme televisiu els que millor van respondre a aquesta fórmula. Així mateix, un bon nombre de directors independents es van sumar a la invitació. Entre els millors exemples del cinéma vérité nord-americà, figuren Jazz on a summer’s day (1959), de Bert Stern, Shadows (1960), de John Cassavetes, i On the Bowery (1956), de Lionel Rogosin. En un pla més convencional, s’endevinen elements d’aquest corrent en els primers films de Michael Ritchie: El descens de la mort (1970), Carn viva (1972) i El candidat (1972).

Amb posterioritat, el cinema ha incorporat aquesta pauta narrativa a produccions de gran pressupost, sempre amb el propòsit d’assolir un major grau de persuasió realista. Pel·lícules bèl·liques com La jaqueta metàl·lica (1986), de Stanley Kubrick, i La llista de Schindler (1993), de Steven Spielberg, i fins i tot les comèdies urbanes de Woody Allen i els films biogràfics d’Oliver Stone demostren la pervivència d’aquests principis.

Nouvelle vague (nova onada)

És un moviment cinematogràfic aparegut a França al final dels anys 50, concretament el 1958, com a reacció del cinema del moment, eminentment literari. El terme apareix sota la ploma de Françoise Giroud a l'Express del 3 d'octubre de 1957, en una enquesta sociològica sobre els fenòmens de generació. És reprès per Pierre Billar el febrer de 1958 a la revista Cinéma 58, que només fou una actitud de crítica. Aquesta expressió és atribuïda a les noves pel·lícules distribuïdes el 1959 i principalment aquells presentats al Festival de Canes d'aquell any, on dos joves adquiriren els premis a millor film “Orfeu Negro” de Marcel Campus i al millor realitzador François Truffaut per “Les quatre-cents coups”. A partir d'aquell moment la indústria cinematogràfica francesa obrí les portes a una sèrie de nous realitzadors (procedents sovint del camp del curtmetratge i de la crítica), que imposaren una valoració nova de la capacitat expressiva de la imatge per ella mateixa, com ja havien fet els grans clàssics del cinema (Griffith, Einsenstein, Chaplin, etc). Contra el cinema de productor o de guionista, crearen un cinema d'autor, manifestat a través de la realització.

André Bazin havia creat la revista Cahiers du Cinéma l'any 1951. Era una publicació mensual de crítica cinematogràfica que va servir com a camp de batalla dels nous talents, molt crítics amb tots els models clàssics i amb les estructures narratives tancades. Tots ells, entre els quals destaquen François Truffaut, Jean-Luc Godard, Claude Chabrol, Jacques Rivette o Éric Rohmer, havien fet de guionistes abans. Com a precursor, sobresurt la figura de Jean Pierre Melville. Era un grup heterogeni que tenia en comú el poc pressupost que necessitaven per rodar, la llibertat creativa, l'espontaneïtat, la gran cultura cinematogràfica de cadascun dels membres i, sobretot, les ganes d'experimentar amb la càmera.

Rut Girona, Clàudia Vicario i Gina Aspa.

Anàlisis pel·lícula 18-01-13

"La parte de los ángeles" 2012

Director KEN LOACH
Guión PAUL LAVERTY 

Ken Loach és un director anglès que va començar la seva trajectòria com a director de teatre i cinema. Els anys 70 va començar amb reportatges crítics, fet que durant els 80, els seus films seguissin aquest model: criticava la societat i la política del Regne Unit, fent cinema social.
Barreja tot sovint, el cinema documental amb diversos gèneres.

ESCENARIS
El rodatge es va dur a terme a Glasgow (Sala de justícia, centre de la ciutat, East End), Edimburg (reunió de whisky) i “Balblair Distillery” (Dornoch Firth i les terres altes).

PERSONATGES
Per mostrar la desigualtat i els problemes socials, els protagonistes són de classes baixes.
Dins el seu repertori, no tots els actors són professionals; per exemple, l’educador (Harry) i en Willy, eren els dos actors professionals, per guiar l’acció dramàtica. També treballa sobre improvitzacions per trobar reaccions més naturals i autèntiques.

Robbie                                               PAUL BRANNIGAN

Leonie                                               SIOBHAN REILLY
Harry                                                 JOHN HENSHAW
Albert                                                GARY MAITLAND
Rhino                                                 WILLIAM RUANE
Mo                                                     JASMIN RIGGINS
Willy                                                  SCOTT DYMOND

Clancy                                               SCOTT KYLE

TRAMA
A Glasgow, quan el jove Robbie agafa en braços el seu fill recent nascut, Luke, se sent molt commogut i jura que el seu fill no haurà de portar la vida que ell ha portat, plena de dificultats i atrapada pels delictes que va cometre en el passat.
En els serveis a la comunitat, Robbie coneix Rhino, Albert i Mo, junatment amb en Harry, l'educador que se'ls ha assignat, que es converteix per a tots ells en el seu nou mentor per iniciar-los en secret en l'art del whisky.
Robbie descobreix que té un veritable talent de degustador, i molt aviat és capaç d'identificar les bótes dels destil·lats més cars.
Juntament amb els seus tres companys, Robbie convertix aquest do en una estafa, en una etapa més de la seva vida de petits delictes i de violència, però decideix transformar-lo en un nou futur, ple de promeses per la seva xicota i el seu fill.

ESTRUCTURA i MOVIMENTS DE CÀMERA
Per captar l’atenció de l’espectador, la pel·lícula comença amb un petit pròleg còmic(in media res). Després es presenten tots els personatges, alternant primers plans laterals i frontals, imitant la identificació dels presos.
El 1r acte comença amb els serveis a la comunitat que han de fer els protagonistes, després d’haver explicat els seus conflictes. Finalitza amb la visita a la destil·ladora que organitza l’educador, on en Robbie desperta el seu interés cap a la cata del whisky.
El 2n acte és un punt de gir de la trama degut a l’excursió a Edimburg, on Robbie descubreix que té una gran habilitat dins aquest món.
Finalment en el 3r acte és duu a terme el robatori del whisky més valorat del món, per poder sortir de la misèria.
Hi ha un falç final, on la policia sembla que els descobreixi, però tot acaba sent un espant. L’únic problema és que trenquen dues de les quatre ampolles que portaven.

Hi ha un tractament de la càmera sense angulacions ni moviments, amb una alçada respecte la mirada. Sabem que s’utilitza zoom per gravar la majoria d’escenes, plans curts, per que hi ha poca profunditat i en conseqüència elements desenfocats.

Utilitzen un recurs paral·lelístic, ja que comença la història pujant a una furgoneta pels treballs comunitaris, i acaben marxant amb una furgoneta cap a un futur millor.

TEMES
El principal podríem dir que és la oportunitat de canviar, de sortir endavant de les situacions difícils. Mostren la realitat actual pels joves, on és molt difícil trobar feina.
El conflicte intern per autocontrolar-se i respectar la promesa de no recaure en la violència també és un tema important.
Utilitzen l’argument universal de “Romeu i Julieta” per estructurar la trama amorosa del protagonista i la seva companya; ja que la família de la noia no acceptava el Robbie.

OPINIÓ

Aquesta gran pel·licula del director Ken Loach deixa una bona sensació al públic, el fa riure i sobretot reflexionar. Aixó ho aconseguiex amb el gran salt de trama que té la pel·licula i un gran tractament dels personatges que t'aproxima a la realitat i crea un víncle d'empatia amb l'espectador. 

"La parte de los Ángeles" es una pel·licula que t'apropa i t'ensenya els carrers d'una Escòcia dura i grisa, i alhora t'ensenya aquella esperança que hi ha en tot personatge amb un gran conflicte (en aquest cas el protagonista). Té un final feliç i aixó fa que l'espectador tingui una bona sensació amb si mateix al acabar la pel·licula. És un film on la psicologia dels personatges es molt acurada i aixó dona un realisme i una riquesa que enganxa a l'espectador i fa que es cregui els fets que passen, i per tant que conegui el lloc on es desenvolupa l'acció.

Com a conclusió podriem dir que es una bona recompanació per conèixer el canvi que desenvolupa un personatge amb un gran conflicte personal i quines són les coses que fa per superar-se a si mateix

Clàudia, Sara, Rut i Gina

3r Trimestre.

CINEMA SOVIÈTIC

Cinema Soviètic és el nom que sol donar-se al corrent avantguardista integrat per personatges com Serguéi Eisenstein, Lev Kuleshov, Vsevolod Pudivkin i Dziga Vertov.

El cinematogràfic arriba a la vella Rússia dels tsars en 1896 per a rodar la coronació de Nicolás II, però la seva consolidació com espectacle serà lent i treballat, ja que és vist amb desconfiança per les autoritats. La producció en la Rússia precomunista no és digna de ressenyar, ja que es limita a copiar les pel·lícules de Pathé.

Però, després de la revolució de 1917, a Lenin no se li escapa l'enorme transcendència social del cinema afirmant: “De totes les arts, el cinema és per a nosaltres la més important”. Cal tenir en compte que gairebé el 80% de la població russa és analfabeta en aquesta època, pel que el cinema es converteix, al costat de la ràdio, en el mig de comunicació més eficaç per a la formació de les masses. El Govern revolucionari rus nacionalitzarà la indústria del cinema, i crearà una escola destinada a formar als tècnics i artistes que portaran al cinema soviètic a les més altes cotes de mestratge vist fins a ara.

La transició entre el cinema del període tsarista i el nou cinema rus és lenta i pausada, La guerra civil, que dura des de 1917 fins a 1921, suposa un fre al progrés i a l'arrelament del nou cinema, però servirà de pràctica als realitzadors que amb les seves càmeres graven des del front els primers documentals. Aquest nou cinema aviat tindrà ocasió de demostrar tot el seu vigor i la seva pròpia personalitat, gràcies a l'obra d'alguns dels seus creadors.

Els mestres del cinema soviètic publiquen en 1928 un manifest, signat per Eisenstein i Pudovkin entre uns altres, assenyalant el perill que la paraula i els diàlegs esclavitzen la llibertat creadora del muntatge. Per això, proposen com solució l'ocupació

antinaturalista i asincrònica del so. No obstant això, Pudovkin, acaba acceptant el so sincrònic, i després d'ell tots els soviètics, però es resisteix a admetre la decadència del muntatge. Les seves pel·lícules sonores, en les quals pretenia desenvolupar la seva teoria contrapuntística del so en el cinema, per oposició a una ocupació naturalista d'aquest element expressiu, inclouen “El desertor” (1933) i “L'almirante Najimov” (1947). Pudovkin continuarà amb la seva labor investigadora i docent fins a la seva mort el 1953.

En definitiva, el nou cinema soviètic, produeix una veritable revolució expressiva en la teoria i la pràctica cinematogràfica mundial, sobretot, per l'implacable realisme de les seves imatges i per la magistral ocupació del muntatge. Aquest cinema suposa una nova forma d'expressió, una nova estètica. Amb l'escola soviètica el cinema incorpora el drama coral de les multituds.

http://www.youtube.com/watch?v=wmFio7uCNHg  minuts finals de "La huelga" de Serguéi Eisenstein.

Blancanieves

Títol original Blancanieves

Any 2012

durada 104 min.

País Espanya

Director i guió Pablo Berger

Música Alfonso de Vilallonga

Fotografia Kiko de la Rica (B & W)

Repartiment Macarena García, Maribel Verdú, Sofia Oria, Daniel Giménez Cacho, Ángela Molina, Pere Ponce, Josep Maria Pou, Inma Cuesta, Ramón Barea, Emilio Gavira, Sergio Donado, Oriol Vila

Productora Arcadia Motion Pictures

Gènere Drama, melodrama, bous i contes

Sinopsi

Versió lliure, de caràcter gòtic, del popular conte dels germans Grimm, que ha estat ambientada a Espanya durant els anys 20. Blancaneus és Carmen, una bella jove amb una infància turmentada per la seva terrible madrastra Encarna. Fugint del seu passat, Carmen emprendrà un apassionant viatge acompanyada pels seus nous amics: una troupe de Nans Toreros.

Crítica

Un dels elements que ens porten al mite quan vam començar a veure la pel · lícula és el propi nom de la mare de la protagonista, Carmen La de Triana, que ens recorda al títol del llargmetratge de Florián Rei creat el 1938, dels més representatius en aquest àmbit . També és destacable l'amor que sent pel seu marit, el torer Antonio Villalta, un altre dels personatges fonamentals en el relat. No obstant això, aquestes primeres escenes ens serveixen per ficar-nos en situació, doncs aviat la dona mor i el torer és envestit i es queda greument ferit, cosa que no impedeix que el mite segueixi desenvolupant-se durant tota la pel · lícula mitjançant la filla de la parella, Carmencita. 

En quedar la nena òrfena de mare i amb el seu pare malferit ha de viure amb la seva àvia donya Concha, interpretada per Ángela Molina. Àvia i la filla, les dues mostren les condicions físiques de la bellesa exòtica que ha caracteritzat aquesta dona espanyola, "la cabellera suelta, los mechones desordenados o el peinado desaliñado, se ha correspondido con mujeres de clases populares y se ha interpretado en claves de seducción".

Un altre dels elements del mite que té la seva similitud en l'obra és la seva ambientació a Andalusia, especialment a la ciutat de Sevilla, lloc on es trobava la fàbrica de tabac en què treballava la cigarrera de la novel · la, mentre que a la pel · lícula passa a ser la plaça de toros de La Colosalde Sevilla, en la qual treballarà Carmen quan esdevé torera juntament amb els Nans.
Un últim aspecte és la mort final; i és que, "Carmen ha de morir perquè ho marca la tradició: és un mite que imposa les seves lleis com un test del qual no es poden ignorar les preguntes molestes."